Vidas e razos
Vida di Guglielmo IX dAquitania
Lo coms de Peitieus si fo uns dels maiors cortes del mon e dels maiors trichadors de dompnas, e bons cavalliers darmas e larcs de dompneiar; e saup ben trobar e cantar. Et anet lonc temps per lo mon per enganar las domnas. Et ac un fill, que ac per moiller la duquessa de Normandia, don ac una filla que fo moiller del rei Enric dEngleterra, maire del Rei Iove e den Richart e del comte Iaufre de Bretaingna.
Vida di Jaufre Rudel
Jaufres Rudels de Blaia si fo mout gentils hom e fo princes de Blaia. Et enamoret se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo ben quel nauzi dire als pelerins que venguen dAntiocha. E fez de lleis mains vers ab bons sons, ab paubres motz. E per voluntat de lleis vezer, el se croset e se mes en mar; e pres lo malautia en la nau, e fo condug a Tripol, en un alberc, per mort. E fo fait saber a la comtessa et ella venc ad el, al son leit, e pres lo antre sos bratz. E saup quella era la comtessa, e mantenent recobret lauzir e·l flairar, e lauzet Dieu que lavia la vida sostenguda tro quel la agues vista; et enaissi el mori entre sos braz. Et ella lo fez a gran honor sepellir en la maison del Temple; e pois, en aquel dia, ella se rendet morga, per la dolor quella nac de la mort de lui.
Vida di Bernart de Ventadorn
Bernartz de Ventadorn si fo de Limozin, del castel de Ventadorn. Hom fo de paubra generacion, fils d’un sirven qu’era forniers, qu’esquaudava lo forn a coszer lo pan del castel. E venc bels hom et adreichs, e saup ben chantar e trobar, e venc cortes et enseingnatz. E lo vescons, lo seus seingner, de Ventadorn, s’abelli mout de lui e de son trobar e de son cantar e fez li gran honor.
E·l vescons de Ventadorn si avia moiller, joven e gentil e gaia. E si s’abelli d’En Bernart e de soas chansos e s’enamora de lui et el de la dompna, si qu’el fetz sas chansos e sos vers d’ella, de l’amor qu’el avia ad ella e de la valor de leis. Lonc temps duret lor amors anz que·l vescons ni l’autra gens s’em aperceubes. E quant lo vescons s’en aperceup, si s’estranjet de lui, e la moillier fetz serar e gardar. E la dompna si fetz dar comjat a·N Bernart, qu’el se partis e se loingnes d’aquella encontrada.
Et el s’en parti e si s’en anet a la duchesa de Normandia, qu’era joves e de gran valor e s’entendia en pretz et en honor et en bendig de lausor. E plasion li fort las chansos e·l vers d’En Bernart, et ella lo receup e l’acuilli mout fort. Lonc temps estet en sa cort, et enamoret se d’ella et ella de lui, e fetz mantas bonas chansos d’ella. Et estan ab ella, lo reis Enrics d’Engleterra si la tolc per moiller e si la trais de Normandia e si la menet en Angleterra. En Bernartz si remas de sai tristz e dolentz, e venc s’en al bon comte Raimon de Tolosa, et ab el estet tro que·l coms mori. Et En Bernartz, per aquella dolor, si s’en rendet a l’ordre de Dalon, e lai el definet.
Et ieu, N’Ucs de Saint Circ, de lui so qu’ieu ai escrit si me contet lo vescoms N’Ebles de Ventadorn, que fo fils de la vescomtessa qu’En Bernartz amet. E fetz aquestas chansos que vos auziretz aissi de sotz escriptas.
Vida di Guillem de Cabestaing
Guillems de Cabestaing si fo us cavalliers de lencontrada de Rossillon, que confina ab Cataloigna e com Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout presatz darmas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom ma dona Soremonda, moiller dEn Raimon de Castel Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e·n fazia sas chanssos. E la dompna, quera joves e gaia e gentils e bella, si·l volia ben mais qe a ren del mon. E fon dich so a·N Raimon de Castel Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqeric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller.
E qan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet passan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia, et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e·l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo cor raustir e far a la pebrada, e fetz lo dar a manjar a la moiller. E qan la dompna lac manjat, Raimon de Castel Rossillon li dis: «Sabetz vos so que vos avetz manjat?» Et ella dis: «Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida». Et el li dis qel era lo cors dEn Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qella·l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e lauzir. E qand ella revenc, si dis: «Seigner, ben mavetz dat si bon manjar que ja mais non manjarai dautre». E qand el auzic so, el cors ab sespaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric.
E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qEn Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e qEn Raimon de Castel Rosillon avia donat lo cor dEn Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas. E·l reclam venc denan lo rei dAragon, que era seigner dEn Raimon de Castel Rossillon e dEn Guillem de Cabestaing. E venc sen a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e tolc li tot qant avia, e lui en menet en preison. Et pois fet penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan luis de la gleisa; e fetz desseignar desobre·l monumen cum ill eron estat mort; e ordenet per tot lo comtat de Rossillon que tuich li cavallier e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimon de Castel Rossillon moric en la preison del rei.
Razo di Bertran de Born, Domna, puois de mi no·us cal
Bertrans de Born si era drutz duna domna gentil e iove e fort prezada, et avia nom ma domna Maeuz de Montaingnac, moiller den Talairan, quera fraire del comte de Peiregors; et ella era filla del vescomte de Torena e seror de ma dompna Maria de Ventedorn e de nElis de Monfort. E, segon quel dis en son chantar, ela·l parti de si e·il det comiat, don el fo·n mout tristz e iratz, e fez razo que ia mais no la cobraria, ni autra non trobava que·il fos tan bella ni tan bona ni tan plazens ni tan enseingnada. E penset, pois quel non poiria cobrar neguna que·ill pogues esser egals a la soa domna, si·s conseillet quel en fezes una en aital guisa quel soiseubes de las autras bonas dompnas e bellas de chascuna una beutat o un bel senblan o un bel acuillimen o un avinen parlar o un bel captenemen o un bel garan o un bel taill de persona. Et enaissi el anet queren a totas las bonas dompnas que chascuna li dones un daquestz dos que mavetz auzit nomar per restaurar la soa domna cavia perduda. Et el sirventes quel fetz daquesta razon vos auziretz nommar totas las domnas a las quals el anet querre socors et aiuda a far la domna soiseubuda. E·l sirventes quel fetz daquesta razon si comensa: Dompna, pois de mi no·us cal.
Razo di Raimbaut de Vaqueiras, Kalenda maia
Ben avetz auzit de Rambaut qi el fo ni don, et si com el fo fait cavalier de[l] marques de Monferrat, e com sentendia en ma dompna Beatrix et vivia jausen per lo so amor. Et aujatz com el ac um pauc de temps gran tristessa. Et aisso fon per la falsa jen envejosa a cui nom plasia amors ni dopneis, qe dizion paraolas a ma dompna Biatrix et encontra las autras dompnas, disen aisi: «Qi es aqest Raimbaut[z] de Vaqera, si tot lo marqes la fait cavalier? Et si va entendre en tal auta dompna con voz o ez! Sapchatz qe no·n vos es onor, ni a vos ni al marqes». Et tan disseron mal, qe duna part qe dautra (si con fan las avols genz), que ma dompna Biatrix sen corecet contra Rambaut de Vaqera. Qe qant Rambaut[z] la pregava damor e·l clamava merce, ella non entendea sos precs, anzi li dis qel se degues entendre en autra dompna qe fos per ell, et als non entendria ni auziria della. Et aqestes la tristessa qe Rambautz ac un pauc de temps, si com eu dis al comenzamen daqesta rason.
Dont el se laisset de chantar et de rire et [de] toz autres faitz qe·l deguesson plager. Et aisso era gran danz. Et atot aqest ac per la lenga dels lausengiers, si com el dis en una cobla de la stampida qe vos ausiret[z].
En aqest temps vengeron dos joglars de Franza en la cort del marqes, qe sabion ben violar. Et un jorn violaven una stampida qe plazia fort al marqes et als cavaliers et a las dompnas. Et En Rambaut[z] no·n sallegrava nien, si qe·l marqes sen perce[u]pet e dis: «Senher Rambaut[z], qe es aisso qe vos non chantatz ni·us allegraz, causi[tz] aisi bel son de viola e veitz aiqi tan bella dompna com es mia seror, qe vos a retengut per servidor et es la plus valen dompna del mon?» Et En Rambautz respondi qe no·n faria rien. E·l marqes saubia bien lacaison e dis a sa seror: «Ma do[m]pna Biatrix, per amor de mi et de totas aqestas genz, vol qe vos deignat[z] pregar Rambaut qel, per lo vostro amor e per la vostra graçia, se deges alegrar e chantar e star [a]legre, si com el fazia denan». Et ma dompna Biatrix fu tant cortes[a] et de bona merce quella lo preget e·l confortet qel se deges, per lo so amor, rallegrar e qel feses de nou una chanson.
Dont Rambaut[z], per aqesta raison qe vos avez ausit, fet[z] la stampida, et dis aisi:
Kalenda maia
ni foll de faia . . .
Aqesta stampida fu facta a las notas de la stampida qe·l jo[g]lars fasion en las violas.