Epoca
moderna ALBESA CASADO David (Univ. Barcellona), La incidenza del pittore romano Ciro Ferri
nell’ambito catalano del XVIII secolo. El célebre pintor romano
Ciro Ferri ejerció una gran influencia en el panorama pictórico europeo, pero
sobre todo, nos lo encontramos en la plástica catalana del Settecento,
a través de su obra más popular corno fue la decoración de la cúpula de
Sant’Agnese in Agone en la Piazza Navona, de Roma. Esta obra fue conocida en el
ámbito catalán gracias a que fue gravada por el francés Nicolas Dorigny en 8
estampas y puesta en circulación, rápidamente, por el impresor Gian Giacoino
de Rossi, y conocieron la obra de este artista romano artistas catalanes
locales como fueron los pintores:
Pau Priu en Barcelona; Antonio Viladomat i Manalt en Mataró; Josep Medina en
Tortosa; y finalmente Diego Gutiérrez en Poblet. Todos ellos aprendieron las
lecciones del pintor romano y además, fueron bravos conocedores de la cultura
gráfíca del momento. ANATRA
Bruno (Univ. Cagliari), Crisi politica
e conflitti sociali nella Sardegna del Seicento. Durante
il parlamento camarasa (1666-68), gli irriducibili contrasti tra maggioranza stamentaria e viceré
condussero il regno di Sardegna al limite di una grave crisi politica. La sua
chiusura da parte del viceré senza che venisse erogato il donativo, pur di non
invertire la prassi tradizionale che non lo vincolava alla concessione delle
grazie richieste, determinò un clima di incertezza e sospensione, lacerato
inopinatamente dall’assassinio prima del marchese di Laconi, capofila della
maggioranza parlamentare, quindi dello stesso vicerè. Da
quel momento nell’isola si determinò una situazione che in apparenza avrebbe
potuto scatenare una rivolta con possibili esiti rivoluzionari. In realtà si
installò uno stato di guerra civile, fino ad allora latente, che si espresse
in una intensificazione dei conflitti tra fazioni contrapposte soprattutto nei
villaggi del settentrione dell’isola, che perdurò fino ad inizio anni 1670,
anche dopo che gli aristocratici accusati dell’assassinio del viceré vennero
catturati e giustiziati. BOVER August (Univ. Barcellona),
“Il Desideroso”: l’aventura italiana d’una novel·la cinc-centista catalana.
Des del marc epistemològic de l’anàlisi del discurs es poden intentar respostes per a aquestes preguntes si parem esment en aspectes com l’ús dels marcadors discursius, la densitat de nominalitzacions i altres tipus de metàfores gramaticals, etc. I no solament això: hem de tenir present que desxifrar les claus del discurs acadèmic fusterià pot ser un exercici de màxima utilitat en el llarg, fascinant, ambiciós i importantíssim camí que queda per recórrer, en català com en altres idiomes, per a assentar les bases d’un model de llengua eficaç i òptim en la divulgació científica. La novel·la al·legòrica anònima
Spill de la vida religiosa (Barcelona 1515), que recull les influències de la novel·lística
lul·liana i de l’espiritualitat de la Devotio Moderno, va tenir una difusió internacional extraordinària, amb traduccions a onze idiomes (italià, costellà, francés, alemany, neerlandés, llatí anglés, polonés, danés, irlandés i portugués), que el van fer conèixer a Europa, Asia i Amèrica. Aquesta projecció internacional va començar molt aviat, abans de la publicació de la segona edició catalana (València 1529), amb la traducció a l’italià (1527). En aquesta llengua se’n van publicar 10 edicions, totes elles fetes a Venècia dins del mateix segle XVI. L’objecte d’aquesta comunicació serà l’estudi de la difusió italiana.
CARRERAS Maria (Univ. Bologna), El paper de l’italià en la lexicografia
catalana. Des
dels primers diccionaris de català s’observa una presència de material italià,
ja sigui com a llengua de traducciò (el Prior, el quinquelingue...) com pel
que fa a les fonts (des de les idees dels humanistes italians, que es
reflecteixen en els treballs lexicogràfics del renaixement fins als textos,
com la traducciò d’Andreu Febrer de la «Comedia» de Dante, que apareix molt
sovint entre els exemples del diccionari Aguilò i passa en italià entre
parèntesi, i dels diccionaris posteriors, que formaran el corpus del
Labèrnia). D’altra banda el model lexicogràfic català modern s’inspira en el
de l’Acadèmia de la Crusca i de la Real Academia de la Lengua Esp.. El
diccionari de Fabra, per acabar, mereix un estudi detallat de les fonts, cosa
encara pendent segons Joan Solà. CASANOVA Emili (Univ. Valenza),
Les traduccions catalanes de la vida de
Santa Caterina de Sena. En
pocs anys, entre 1498 i 1511, es
publicaren a València dues traduccions de la Vida de Santa Caterina de Sena de
Ramon de Capua, a partir dei llatí: la primera de Miquel Pérez i la segona la
de Tomàs Vesach, les dues de molt bon nivell literan. En
la present comumcació es pretén caracteritzar i contrastar lirigüísticament
les dues traduccions, centrant-me especialment en les diferents solucions lèxiques i
buscant-li una explicació. Per a tal fi, tindré
present: 1)
el mètode de la traducció, 2)
la influència de la font sobre el text, 3) la personalitat de cada
autor, 4) la nova mentalitat
lèxica nascuda al XV i canviant ja al XVI. COMPANY CLIMENT
Ximo (Univ. Lleida), Vicent Macip y Joan de Joanes, dos grandes
pintores del Renacimiento
espanol. Precisiones a sus verdaderas personalidades artísticas. El
objetivo fundamental de esta comunicación es reorientar o redefinir el
verdadero perfil biográfico de los pintores valencianos Vicent Macip y Joan de Joanes, padre e hijo
respectivamente. Obviamente
redefinir una biografía conlleva también reordenar el catálogo de su
producción artística. Hasta ahora la historiografía había pensado que Vicent
Macip era el autor en solitario del destacado Retablo Mayor de la Catedral de
Segorbe (Castellón), realizado entre 1529-1532, pero dicha autoría es
cuestionada en esta comunicación, tanto por razones formales y estilísticas
como documentales. En 1993
se propuso que el anónimo pintor valenciano Maestro de Cabanyes no era otro
que Vicent Macip en su primera (y hasta entonces) desconocida etapa. Pero
precisamente dicha ecuación es la que invalida la posibilidad de que un
maestro tan retardatario como el Maestro de Cabanyes hubiera podido realizar,
en solitario, un cambio tan brusco y novedoso (en clave renacentista) como el
que se observa en el citado retablo de Segorbe o en otras tablas de cronología
posterior. A
nuestro juicio la única explicación posible es aceptar una presencia mucho más
temprana y activa del hijo de Macip, Joan de Joanes, en el retablo de Segorbe,
y por supuesto en muchas otras tablas que hasta ahora, de forma tradicional,
pero poco convincente, se habían atribuido al viejo Vicent Macip.
Sólo así
pueden explicarse, de forma lógica y coherente, las verdaderas personalidades
artísticas de Vicent Macip y Joan de Joanes, dos de los maestros más
importantes de la pintura española del Renacimiento (s. XVI). CORONEO
Roberto (Cagliari), Tavole inedite di retabli pittorici in
Sardegna (XV-XVI secolo). La
storia della pittura in Sardegna annovera per il XIV secolo soltanto notizie
archivistiche relative all’attività di artisti catalani o alla commissione di
loro opere per centri dell’isola, non giunte fino a noi. Agli inizi del XV, il
Retablo dell’Annunciazione (1408
circa, Pinacoteca Nazionale di Cagliari), attribuito a Joan Mates, inaugura la
serie di polittici di tipologia iberica eseguiti per la Sardegna. Una tappa
importante è rappresentata dal Retablo
di San Bernardino (1455-56, nella stessa raccolta museale), commissionato
ai pittori catalani Rafael Tomàs e Joan Figuera, a condizione che lo
eseguissero nell’isola. La
presenza di questi e altri pittori di origine iberica diede origine a una
scuola locale, cosiddetta «di Stampace» dal nome del quartiere cagliaritano in
cui ebbe residenza e svolse la sua attività la famiglia dei Cavaro. Già con
l’artista più rappresentativo, Pietro Cavaro, la pittura stampacina si apre
alle correnti culturali del manierismo romano, recepite attraverso la porta di
Napoli, dando vita a un’espressione pittorica che continua la tradizione
iberica dei retabli innovandola secondo i modi del raffaellismo
meridionale. La
più recente sistemazione critica della materia si deve a Renata Serra (Storia dell’arte in Sardegna, Pittura e
scultura dall’età romanica alla fine del Cinquecento, Nuoro, Ilisso,
1990), rispetto al cui repertorio si segnalano oggi alcune nuove acquisizioni.
In particolare si tratta di tavole di polittici smembrati, affiorate nel
mercato antiquario, nonché di riletture effettuabili in seguito a restauri o
alla rivalutazione di opere fin qui trascurate. Per l’alta qualità
tecnico-formale si evidenziano alcune tavole dipinte a tempera, purtroppo
assai lacunose (Cagliari, collezione privata), attualmente allo studio ma già
assegnabili a pittore catalano dell’ultimo quarto del XV secolo. Altre
(Cagliari, collezione privata) risultano invece collocabile nel 1560-70, quale
produzione della «scuola di Stampace». Il restauro di due polittici (Olzai,
chiesa di S. Barbara, e Orani, parrocchiale di S. Andrea) consente di darne
finalmente una compiuta interpretazione iconografica e storico-artistica,
sempre nell’ambito delle botteghe cagliaritane. Infine si porta l’attenzione
su un pannello di retablo smembrato, raffigurante fra l’altro Santa Barbara,
custodito nell’omonima chiesa di Olzai.
COURCELLES,
Dominique de, Lectura del espacio y imaginación política: Jardín
de María plantado en el Principado de Cataluña, Narcís Camos, 1657. El libro de Fray Narcis Camos, religioso dominicano de Gerona, trata del espacio sagrado y de la imágenes sagradas de Cataluña, no trata nunca de asuntos ideológicos. Mi tesis es la siguiente: Participa al proceso de renovación de la identidad española en el Principado de Cataluña. Contribuye también en el éxito de una imaginación catalana política y social. Se expresa la reinvidicación en lengua española de una originalidad catalana frente a Castilla y Madrid.
DELOGU
Ignazio (Univ. Sassari), La diffusione
del catalano in Sardegna secondo le fonti del XVI secolo. A seguito dello sbarco del
corpo di spedizione catalano in Sardegna, nel 1323, al comando dell’Infante
Martino il Giovane, la lingua catalana, fino ad allora presente come lingua
colloquiale alla corte dei Giudici/Re d’Arborea, comincia a diffondersi
nell’Isola e, in particolare, nel Capo di Sotto, dopo la conquista di Castel
Pisano (Cagliari). A quel primo
polo di espansione un altro se ne aggiungerà, questa volta nel Capo di Sopra,
a l’Alguer, dopo la conquista della città (1353) e il suo ripopolamento con
soli catalani (1355). Nello
stesso tempo anche Sassari conoscerà un tentativo di «repoblament»,
praticamente fallito, non senza però che tracce della presenza catalana
rimanessero nel sardo che vi si parlava maggioritariamente, come dimostra la
traduzione degli Statuti del Comune voluta dal re Pere el
Cerimoniós. Sono dunque due i poli di
diffusione del catalano in Sardegna e non sostanzialmente uno, corre affermato
dal Wagner e da altri, e al
secondo si deve l’ampia catalanizzazione della maggior parte del territorio
isolano, comprese l’Ogliastra, le Barbagie e, a nord, l’Anglona, e il Goceano.
Cosa che risulta estremamente
improbabile attribuire all’influenza cagliaritana, causa la distanza e le
difficoltà di penetrazione presentate dal territorio. Va inoltre segnalata la diversità dei
due insediamenti catalani –il primo totalmente vietato ai sardi, il secondo
formalmente vietato rria sostanzilalmente perímeabile, come dimostrato da più
fonti- e la minore durata di quello cagliaritano, nel quale la presenza del
castigliano è sensibile già nel XVI sec. e prelude alla sostituzione del
catalano nel XVII, fenomeno non –verificatosi ad Alghero se non in misura
assolutamente trascurabile e marginale. Tre sono le fonti che
meglio e con indubbia autorità informano sulla situazione linguistica e
culturale dell’Isola nel XVI sec., caratterizzata da un vero e proprio
plurilinguismo. Si tratta della
Sardiniae Brevis Historia et Descriptio
di S. Arquer (in S. Münster, Cosmographia Universalis, Basilea
1550), di In Sardiniae Chorographiam
libri duo di G. F. Fara (circa 1580) e del “Prologo” dei Diez libros de Fortuna d’Amor di A. de
Lo Frasso (Barcelona 1573), alle quali è
possibile aggiungere altre fonti minori. Un’indagine condotta sui
territori maggiormente esposti all’influenza algherese, conferma il ruolo di
questo secondo polo nella diffusione del catalano in Sardegna. DE MIRANDA
Girolamo (Napoli), “De cos present” da Napoli alla Catalogna: l’ultimo viaggio di Alfonso il Magnanimo ed il significato della riappropriazione della sua salma.
Nell’estate del 1671 il
corpo di Alfonso il Magnanimo lasciò Napoli per raggiungere l’ultima sua
dimora presso il monastero di Poblet.
Dalla corte spagnola ordini di traslazione già erano giunti nel 1599,
nel 1617 e nel 1630; perché solo nella seconda metà del secolo la salma fu
restituita alla Catalogna? Sulla scia di un’altra
indagine realizzata sui rapporti intercorsi nel secolo XVII tra le due sponde
del Mediterraneo (“Ad futuram rei
memoriam”. Il senso di un’origine
catalana per una famiglia napoletana e la storia di un codice di Gabriel
Turell, ora edito in La Sardegna e la presenza catalana nel
Mediterraneo. Atti del VI
Congresso (III Internazionale) dell’AISC (Cagliari, 11-15 ott. 1995), a c. di P. MANINCHEDDA, Cagliari,
Coop. Univer. Editrice Cagliaritana, 1998, 1, pp.
94-108), questo studio è il tentativo di dar risposta al quesito proposto
ed un nuovo tassello di un
complesso mosaico che rappresenta un secentesco mondo di nostalgie provate (in
effetti o per convenienza), di rivendicazioni compiute in nome di identità
perdute (anch’esse storia ovviamente degli Stati soggetti alla Spagna
imperiale). La ricostruzione
dell’avvenimento è opportunità per soffermarsi sulla natura del culto politico
e della santità regia, sull’integrità del cadavere e sull’unicità del
sepolcro; è in sostanza la narrazione di un corteo funebre, di un viaggio tra
regioni ad alcuni appunto utile per certo, itinerario ad esempio non simile -
ma è del tutto così? - ai macabri pellegrinaggi della regina Giovanna,
pronipote di Alfonso, intrapresi nel 1506 alla morte del marito Filippo
d’Asburgo. Di GesÙ
Floriana (Univ. Palermo), Una traduzione siciliana delle “Històries”
di Tomich. Una
traduzione siciliana delle “Històries” di Tomich è conservata da un
manoscritto che si trova nella Biblioteca Comunale di Palermo: esso è datato
1717 e conserva anche il testo catalano, copiato allora dall’edizione dei 1519
(Duran 1992). Forse anche certa
nobiltà siciliana cerca nella storia catalana la propria origine e ricorre ad
un’opera di due secoli più antica.
Ma qui, diversamente da altri casi, la storiografía catalana non passa
attraverso il castigliano (Puigdevall 1998 e De Miranda 1998), forse perché la
Sicilia non è più spagnola, ma dal 1713 dipende dalla casa di Savoia e dal
1718 dipenderà dalla casa d’Austria. Sembra comunque che pure in Sicilia la
storiografia catalana continui a circolare con sue finalità politiche
particolari, anche quando ormai il potere catalano appartiene ad un passato
che è diventato remoto. FELIU
Francesc (Univ. Girona), Antoni Bastero
i la llengua italiana. Apunts sobre la visió de
la llengua italiana i la seva història en les obres publicades –i els papers
inèdits- del canonge Antoni de Bastero (1675-1737). Garcia
SEMPERE Maria Manuela (Univ. Alicante), El poema “Les cobles novelles de la passió de
Jesuscrist complides”; precedents i models. Ens
ocupem d’un text relacionat amb la tradició de la Compassio Mariae, que relata
amb una gran emotivitat els dolors i els patiments de Maria durant la Passió
de Jesús. Les Cobles novelles de la Passió de Jesu Christ complides apareixen
en un recull conservat en la Biblioteca General i Històrica de la universitat
de València conegut com el Naztaré, en el qual no s’indica el nom de l’autor,
ni l’any d’edició, ni la foliació. El text ha estat editat per Aguilò
(Cançoner 1900) amb altres obres impreses en el segle XVI, però la seua edició
presenta algunes diferències respecte de l’edició antiga conservada en el
Natzaré. En aquest treball ens ocuparem, en primer lloc, de revisar el text de
les cobles i, en una segona fase analitzarem algunes de les possibles
fonts. En
les quatre primeres estrofes de les Cobles un interlocutor interpel la Maria
perquè li parle dels patiments de Jesús. Ella, en primera persona, explica la
Passió des del Dimecres Sant fins que queda sola i vestida de dol després de
la mort i del soterrament de Jesús. Dos versos inicials diuen: «Molt me dolch
la nit e l dia / lo plant de vós verge Maria». Després, en 3 quartets octosíl
labs (aaab,cccb, dddb) el devot li demana que li explique els fets de la
Passió de Jesús. Maria respon en 110 quartets de la mateixa estructura. Tres
quartets més clouen l’obra amb una oració final. Les Cobles tenen un clar
paral lel en el Liber de Passione Christi, et doloribus, et planctibus Matris
ejus (Migne 182, col. 1133) atrubuït a sant Bernat de Claravall. Un devot també hi demana a
Maria que li explique la Passió, i ella ho fa. A diferència d’aquella obra, en
les Cobles la intervenció de Maria no s’alterna amb la del narrador. Totes
dues acaben amb el retorn a la casa després del soterrament de Jesús. També es
pot relacionar aquest text amb el Dialogus Beatae Mariae et Anselmi de
Passione Domini, tot i que allà es tracta d’un diàleg entre sant Anselm i
Maria. Novament la figura de Maria apareix molt relacionada amb la Passió, i
per tant, els planys hi tenen un gran pes. Ens
trobem amb una mostra de la importància de Maria en les obres de caràcter
devocional en els segles XV i XVI, cosa que, en el cas de la literatura
catalana, es pot veure clarament en altres textos significatius com ara la
Vita Christi d’Isabel de Villena, la Istòria de la Passió, de Bernat Fenollar
i Pere Martines, o les nombroses mostres recollides per la literatura de
certamen. Sense cap dubte, es tracta d’una manifestació de caràcter més ample
que, amb precedents com els que indiquem, te, així mateix, mostres nombroses
en altres literatures romàniques. MANCONI Francesco (Univ. Sassari), I llibres de privilegis della città di Alghero. Nel
1541 l’imperatore Carlo V compie una spedizione per tentare di togliere al
nemico turco la città di Algeri. La grande flotta che viene armata da Andrea
Doria parte alla fine di settembre da La Spezia e, nella sua navigazione verso
il nord dell’Africa, tocca i porti di Alghero e di Maiorca.
Oggetto
della comunicazione sono le cerimonie delle entrades di Carlo V nelle due città
portuali, viste attraverso le minuziose descrizioni di apparati scenici,
costruzioni effimere, riti e cerimonie contenute in due rari documenti in
lingua catalana: la Memòria feta de tot
lo que Sa Magestat ha fet en l’Alguer (Archivio storico del Comune di
Alghero, Libre gran) e il Libre de la benaventurada vinguda del
Emperador y Rey Don Carlos (stampato a Maiorca nel 1542).
MEREU Simone (Cagliari),
Aggiunte per una storia dell’architettura sardo-catalana (XVI-XVII
secolo).
Si intende rileggere l’architettura tardogotica sardo-catalana alla luce di nuove scoperte archivistiche e di osservazioni sulla committenza.Particolare attenzione sarà rivolta ai modelli catalani, all’evoluzione dello schema quattrocentesco del S. Giacomo di Villanova in Cagliari, da cui derivano gli impianti delle parrocchiali della fine del XV e del XVI secolo nel Meridione sardo – come già evidenziato da Renata Serra –, alle chiese di S. Biagio di Villasor, S. Ambrogio di Monserrato, S. Maria del Monte di Cagliari e al campanile di Nurri, che oggi godono finalmente di una sicura collocazione cronologica.Non verrà peraltro trascurata la componente rinascimentale che, mediata dalla penisola iberica e dalla Campania, si fonde in associazione sincretica con la tradizione, costruttiva tardogotica isolana negli edifici di fine Cinquecento e della prima metà del Seicento, come attestano, tra i tanti, la cappella di S. Maria nel S. Leonardo di Serramanna, i lavori di ampliamento delle parrocchiali di Gergei e Barumini o ancora le facciate del S. Sepolcro di Cagliari e della parrocchiale di Meana Sardo. PALOS Joan Lluís (Univ. Barcellona),
Nàpols y Catalunya dins l’imperi dels Austria.
Entre finales del siglo XV y las décadas centrales del XVII, la historia política del Reino de Nápoles y el Principado de Cataluña tuvo muchos puntos en común. Ambos territorios fueron desplazados del centro del escenario político hacia posiciones periféricas en el extenso imperio de los Habsburgo, experimentaron importantes tansformaciones de su sistema institucional y vieron como sus élites dirigentes pasaban a desempeñar un papel secundario en la toma de decisiones. En la década de 1640 ambas provincias se rebelaron contra la autoridad de la corte y sus agentes en el territorio. Durante mucho tiempo los historiadores, influidos en gran medida por planteamientos nacionalistas y románticos, han puesto el énfasis en el fracaso de la monarquía en su objetivo de integrar dos territorios con una rica tradición cultural y fuerte mentalidad autonomísta. SÁNCHEZ MARCOS Fernando (Univ. Barcellona),
La circulación cultural entre Barcelona
y Nápoles en el siglo XVII: el caso de la edición en Nápoles de la “Cataluña
ilustrada” de Esteve de Corbera. SCANO
Maria Grazia (Cagliari), Scultura
lignea in Sardegna dal Cinquecento alla prima metà del Seicento: l’impronta
catalana. SERRA
PUIG Eva (Univ. Barcellona), Els
catalans i la unió de Nàpols a la Corona d’Aragó. És una comunicació d’època
moderna, és a dir que sobretot està relacionada amb l’actitud dels catalans
enfront de la desvinculació, d’ençà de mitjans del segle XVI, de Nàpols i
Sicília de la Corona d’Aragó per part de Felip II.
Si vuole porre inoltre l’attenzione sullo studio dell’araldica quale strumento utile all’acquisizione di elementi per una corretta datazione, poiché tra il tardo Quattrocento e il Cinquecento diviene comune in Sardegna la consuetudine di «firmare» l’edificazione di chiese o cappelle con le insegne dei committenti, secondo l’uso in voga in Catalogna. Riscontri di tale ordine, uniti a una paziente ricerca d’archivio, hanno consentito di circoscrivere i tempi di costruzione della S. Maria di Thiesi e della S. Giusta di Gesico, hanno portato ad identificare i committenti della S. Giulia di Padria e consentono oggi di avvalerci di nuovi punti di riferimento per un delinearsi del panorama costruttivo di matrice catalana in Sardegna.
Mi aportación pretende destacar no tanto el fracaso de la corona como el éxito que supuso la conservación de ambos territorios durante un siglo y medio a pesar de los constantes problemas y dificultades. Teniendo en cuenta su fuerte personalidad y la presión a la que fueron contantemente sometidas, lo más llamativo no es que Nápoles y Cataluña se sublevaran sino que tardaran tanto tiempo en hacerlo. Defiendo la tesis de que el mantenimiento de la estabilidad fue posible gracias a la eficacia de un pacto con las élites sociales y que las revueltas estallaron cuando dichas élites dejaron de tener motivos para continuar manteniendo la política de la corte.