Epoca contemporanea

Alberola Romà Patricia (Univ. Alicante), Les imatges d’Itàlia en falses memòries de Salvador Orlan de Llorenç Villalonga: l’autobiografía no és pas el contrari de la mentida.

 

Un dels debats més interessants que s’ha produït dins el món de la crítica i la produció literària contemporànies s’ha generat al voltant del gènere autobiogràfic i de les diferents manifestacions literàries que s’articulen a través de la memòria. Pel que fa a la producció, les prestatgeries de les llibreries es troben envaïdes de novetats que poden etiquetades com a autobiografies, llibres de memòries, epistolaris o dietaris. Des del punt de vista de la crítica, s’ha generat un discurs que intenta esbrinar la naturalesa de totes aquelles obres que s’articulen a partir d’un jo que conta la seua història a través del temps i de la memòria. En aquest sentit, identificar els mecanismes que un autor posa en funcionament quan intenta articular món, subjecte i text —categories complexes que subjauen i conviuen en qualsevol projecte autobiogràfic— ha esdevingut  una de les discusions més enriquidores del tombant de segle. La literatura catalana contemporània és rica en mostres de literatura del jo (etiqueta flexible que inclouria gèneres no sempre fàcils de definir com ara autobiografia, llibre de memòries, poema autobiogràfic o novel·la autobiogràfica, per citar-ne alguns): Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Tísner, Llorenç Villalonga, el rerefons d’algunes novel·les i contes  de Mercé Rodoreda… Dins del nostre context cultural, el llibre Falses memòries de Salvador Orlan és un dels exemples de literatura memorialística més interessants precisament perquè aborda la discussió teòrica sobre la naturalesa del gènere (recollida de manera magistral en la introducció de l’obra); afronta  els problemes d’identitat del subjecte (“jo som i no som Salvador Orlan”) i relativitza l’acció de la memòria com a recuperadora d’un passat, d’uns fets,  que el lector pot interpretar com a reals i veritables perquè els signa un jo que per extensió els ha viscut. A priori, Villalonga a través d’un alter ego que es diu Salvador Orlan reconstrueix la seua peripècia vital a partir de la seqüència clàssica: des de la infantesa fins al temps concret de l’escriptura. Entre els diferents episodis que desgrana trobem un viatge per motius professionals a Itàlia. Aquest episodi dins laprogressió de la història podria semblar una peça més del relat: un subjecte conta la seua vida i conta els seus viatges. Però Villalonga va anar alguna vegada a Itàlia? Curiosament en Bearn, Don Toni (un altre alter ego de Villalonga segons l’opinió d’alguns estudiosos) també fa un viatge a Itàlia. L’anècdota italiana de les Falses memòries esdevé un exemple paradigmàtic de la ficció disfressada de memòria i reforça una de les idees constants en la filosofia que subjau en l’obra Villalonguiana: la veritat no és pas el contrari de la mentida. Per extensió, l’autobiografia que a priori sobrentén la sinceritat de l’autor no és un gènere alié a la manipulació que el subjecte puga fer de la realitat. En aquesta comunicació analitzarem de quina manera les caraterístiques del gènere autobuiogràfic troben en l’obra de Villalonga un espai on món, subjecte i text s’articulen com a exercici de reconstrucció d’una vida sense renunciar a la literatura.

 

 

 

ARDOLINO, Francesco (Univ. Barcellona), El que l’autor no diu: culpa individual i transformacions socials a les nove·.les de Jordi Sarsanedas.

 

Les dues novel·les de Jordi Sarsanedas, El martell (1956) i La noia a la sorra (escrita el 1956 i publicada el 1981), tenen en comú la presència d’un delicte amb motivacions febles i ingènues.  Amb aquesta comunicació es pretén resseguir, en dues obres per altra banda ben diferents, una temàtica grata a l’autor: la recerca d’introspecció psicològica dels protagonistes contra el fons d’una societat que, per les seves transformacions (guerra, turisme de masses, etc.) els aboca a la crisi i n’exaspera els comportaments.

 

 

 

ARMANGUÉ HERRERO Joan (Univ. Cagliari), Apel.les Mestres i Giovanni Pascoli: un paral.lel.

 

Referint-se a L’estiuet de Sant Martí (Barcelona 1892), un anònim crític literari va escriure a les pàgines de «L’Avenç»: «El poema és inofensiu, manso, i quasi pueril. [...]. L’Apeles Mestres és el poeta més parnassià que tenim [...]. No sols és pobre en el fons, sinó qu’és inferior a altros poemes de l’autor qu’és distingeixen per llur sentiment de la Naturalesa [...]. L’afició a descriure la poesia que pod aver-hi en el «microcosmos» exibit en L’estiuet de Sant Martí ens portaria, si continuava, a una literatura bacteriologica. [...] Es una poesia que, per desgracia té qu’anar-se a admirar sota un microscopi» («LA», 2ª època, V, núm. 6, 31.III.93, pàgs. 93-94). El món del «microcosmos» de Mestres neix el 1876, amb la publicació de Microcosmos. Versos catalans. Intimas y fabulas (Barcelona: La Renaixensa, 1876), on són recollides poesies firmades a partir del 1873. L’any 1900, el nostre autor va escriure en una nota que acompanyava el títol de «Cansóns», recull presentat al «Premi d’un aymador de les lletres catalanes», dels Jocs Florals de Barcelona: «Instintivament la infancia ama la petita naturalesa, el microcosmos que la rodeja. A ficsar aquest amor, y á prepararla per amar més tart la gran naturalesa van destinadas aquestas cansóns». Mentrestant, Giovanni Pascoli havia començat a publicar els seus primers poemaris, que desenvolupaven una poètica que més endavant havia de ser exposada, de manera metafòrica, a Il fanciullino. Establir un paral.lel entre el «microcosmos» d’Apel.les Mestres i aquesta teoria de «il fanciullino» de Giovanni Pascoli és l’objectiu primordial de la nostra participació al VII Congrés de l’AISC.

 

 

 

ARNAU SEGARRA Pilar (Univ. Münster/Bochum), ”Tot esperant el moment de rebre l’alè diví de la creació”: Un cor massa madur de Guillem Frontera.

 

El novel·lista i periodista mallorquí Guillem Frontera (1945) pertany al nombrós contingent de narradors illencs que s’iniciaren en el món literari a finals de la dècada dels seixanta i que s’agruparen en la denominada «Generació dels setanta». Autor fecund en els seus principis, fidel a la literatura compromesa, Frontera ha destacat sempre per reflectir en la seva obra les transformacions socioeconòmiques i ètiques que han experimentat les diverses classes socials mallorquines arran de l’esclat turístic. Tanmateix la seva darrera novel·la publicada, Un cor massa madur (1993), és una narració molt més personal i suggestiva on l’autor manifesta un interés creixent per temes més universals com ara les relacions humanes, la incapacitat per a la comunicació, la recuperació del passat, etc., ara bé, tot immers en el microcosmos mallorquí contemporani. Ací, l’escriptor mostra l’evolució dels canvis socials des d’una perspectiva que ja no pretén ser denunciadora o reivindicativa sinó subjectiva, bo i assumint les febleses, les aspiracions i les limitacions del ser humà, encarnades, entre altres, pel novel·lista que espera la inspiració per escriure la novel·la que arrossega en la seua ment des de la joventut. En aquesta comunicació realitzarem un assaig de sistematització temàtica del corpus novel·lístic de Frontera i molt especialment d’Un cor massa madur, una obra que podria qualificar-se com de les millors novel·les mallorquines de la dècada que s’acaba.

 

 

 

Arqués Rossend (Univ. Barcellona Bellaterra), La Vita nuova nella cultura catalana. A proposito di Les hores d’amor serenes di Pere Corominas.

 

Partendo dal –o con la scusa del– testo di Corominas, chiaramente ispirato al prosimetro dantesco, si intende fare un’analisi in profondità del dialogo generato dalla Vita nuova nel contesto della cultura catalana dalla fine del XIX secolo ad oggi.

 

 

 

BEDOGNI Ursula (Univ. Barcellona), Per un’analisi contrastiva dei clitici in italiano e in catalano. Divergenze nell’applicazione di “ci” / “hi” e “ne” / “en”.

 

La pronominalizzazione in catalano e in italiano, in particolare per quel che riguarda i clitici ci / hi e ne / en, possiede una casistica d’uso comune molto ampia. Tuttavia, spesso, questo raggio d’applicazione tende spontaneamente ad allargarsi in modo inadeguato per un’eccessiva esigenza di “regolarità”. Lo scopo del nostro intervento è di mostrare, attraverso una serie di esempi significativi, alcune delle numerose differenze che contraddistinguono i suddetti clitici nelle due lingue romanze.

 

 

 

BENÍtez I RIERA Josep M., S. I. (Univ. Pontificia ), El Pare Batllori: noranta anys de vària història.

 

 

 

BOADA Irene (Univ. Ulster), La ben plantada i Cathleen Ni Houlihan. Dos símbols femenins de la nació. 

 

En aquesta comunicació em proposo d’aprofundir en el fenomen de  la comparació de la idea de la nació amb la figura femenina. Aquest  paral·lelisme ha estat força frequent en la literatura irlandesa fins a arribar a  l’obra de WB Yeats, Cathleen Ni Houlihan (1902), on el personatge de Cathleen  esdevé la personificació d’Irlanda. Cathleen és una dona gran que sedueix un jove perquè deixi la seva promesa i s’entregui a la  lluita patriotica. En acabat, Cathleen es transforma en una jove reina. Eugeni d’Ors és l’autor de La ben Plantada (1911), on Teresa  personifica una dona que conté en essència totes les virtuts  nacionals. Teresa és un incentiu de perfeccionament per a tothom que hi entra en contacte, esdevé una escola de convivència social. Un dels principals objectius que em proposo en aquesta comunicació és analitzar aquest paral·lelisme dona-nació, dona-terra dins del marc teoric del postcolonialisme i feminisme.

 

 

 

BORJA i SANZ Joan (Univ. Alicante), El discurs acadèmic de Joan Fuster. Un model de llengua alternatiu per a la divulgació científica.

 

Els diversos crítics que han esmerçat esforços a analitzar, debatre i comentar la producció de Joan Fuster han emprat sovint el sintagma fenomen Fuster per a referir-se a les peculiaritats inusuals que presenten l’obra de l’escriptor de Sueca i, sobretot, les importants conseqüències que se’n van derivar de la recepció. Perquè, veritablement, Fuster protagonitza, en el context de la societat valenciana de la segona meitat del segle XX, un fenomen no solament literari, sinó també cívic, social i polític. Precisament la dimensió civicopolítica de l’escriptor pot haver eclipsat en certa mesura l’autèntica dimensió de Fuster com a poeta, assagista, historiador i estudiós de la literatura i la cultura catalanes. Quines són les claus de l’èxit de la prosa fusteriana? Quines estratègies discursives utilitza amb l’objectiu de fer-se llegir en un moment en què la llengua pròpia dels valencians es trobava quasi completament apartada del mercat literari? Per què els lectors perceben un to diferent, un to d’amenitat, de confidència en els textos acadèmics de Fuster? Quins són els secrets que diferencien el model de llengua amb què Fuster redacta els seus estudis divulgatiusrespecte del de la major part dels manuals acadèmics? Quines estratègies discursives fan possible l’estil conversacional d’un altre sintagma habitual entre els estudiosos de Fuster dels seus textos?

 

 

 

CAMPILLO Maria (Univ. Barcellona Bellaterra), Intel·lectuals i escriptors catalans durant els primers anys de l’exili de 1939.

 

La política cultural desenvolupada a Catalunya durant la guerra civil per un grup significat d’escriptors, especialment efectiu des que Carles Pi i Sunyer va ocupar la Conselleria de Cultura el juny de 1937, va generar una «refundació» del panorama literari català. La creació d’organismes com el Casal de la Cultura, els Serveis de Cultura al Front o la Institució de les Lletres Catalanes, l’edició de llibres, les emissions radiades a càrrec del col.lectiu d’escriptors o la publicació de revistes literàries formen part d’un clima que permet, en l’àmbit cultural, una articulació d’esforços difícilment practicada en el terreny estrictament polític. Així, el grup nombrós de personalitats culturalment rellevants que va passar la frontera francesa entre el final de gener i el començament de febrer de 1939 mantindrà, durant el primer exili, una posició de deliberada «continuïtat» dintre una situació que no perd el caràcter de provisionalitat forçada fins a l’ocupació de França per les tropes alemanyes i, encara, per a molts dels exiliats, fins a la constatació que la victòria aliada no comporta la caiguda del règim del general Franco. L’actuació cultural del primer exili manté, doncs, un marcat sentit col·lectiu (no pas exempt de polèmiques) presidit per la consciència que, en el cas català, l’única pervivència possible de la cultura és responsabilitat dels intel·lectuals expatriats. Les activitats i publicacions originades des de les residències d’acolliment de refugiats (Marsella, Tolosa, Perpinyà, Boissy-la-Rivière, Roissy-en Brie) i des dels camps de concentració (particularment el d’Agda) proporcionen unes primeres indicacions sobre aquesta voluntat de supervivència col·lectiva. Però és sobretot en la correspondència cursada durant aquesta època (en bona part encara dispersa i inèdita) on es manifesta la gestació dels projectes amb més perspectiva cultural, com la Fundació Ramon Llull de París o la reaparició de la Revista de Catalunya (París, 1940), i es dóna compte del seu significat i de la seva la seva orientació. Particular atenció mereix el molt extens espistolari que el darrer Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, va mantenir aquest anys amb intel·lectuals i polítics, d’una part del qual (més d’un centenar de cartes creuades amb escriptors, historiadors, filòlegs, professors i metges) estic preparant l’edició. Una revisió d’aquesta correspondència (que inclou cartes, entre d’altres, de Pompeu Fabra, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Pere Calders, C.A. Jordana, Ferran Soldevila, Jaume Serra Hunter, Antoni M. Sbert o el grup de fisiòlegs refugiats a Tolosa) permet analitzar els diversos projectes de continuïtat cultural dins l’àmbit europeu (grups de París i de Londres) i americà, sobretot pel que fa al nucli de la Institució de les Lletres, que s’estableix a Santiago de Xile el gener de 1940.

 

 

 

CASTELLANOS Jordi (Univ. Barcellona Bellaterra), El llibre i la modernització del mercat literari. 

 

La meva intenció és analizzar el lloc que ocupa el Ilibre en el mercat literari català, des dels anys del Modernisme a la guerra, amb una especial incidència en els debats que es produeixen a partir del 1925, en els quals personatges com Josep Pia, Sagarra o Francesc Trabal defensen el Ilibre enfront de la revista «literària» o els certàmens i Jocs Florals (la «cultura de la immediatesa», perquè és en el llibre (combinat, si es vol, amb el periodisme) on hi ha la garantia de professionalitat i, doncs, d’independència de l’escriptor.

La desfeta del Noucentisme a partir del 1923 representa l’abandó d’una cultura «institucional», tutelada, i el pas cap a una estructura moderna del mercat literari, que implica la recuperació de la confiança en el públic (i en els «públics» diferents) i, per tant, el convenciment que la cultura catalana ha de funcionar (pot funcionar) com qualsevol altra cultura moderna.

El debat sobre aquestes qüestions porta a enfrontar escriptors i editors i a l’aparició d’iniciatives diverses en el camp editorial (Edicions Diana, Catalonia, La Mirada, Proa, Quaderns Literaris, etc.), que es diversifica i s’enriqueix, sobretot entre el 1925 i el 1936, període en el qual, a més, neix i triomfa a Catalunya el «dia del Ilibre». La consolidació de la novel·a com a gènere «comercial» (al costat d’altres gèneres, com el Ilibre de viatges, memòries, etc.) permeten que, dins la relativa precarietat d’un mercat limitat demogràficament, es pugui parlar en els anys trenta d’una autèntica modemització de les escrictures culturals i literàries bàsiques a Catalunya.

 

 

 

CONCA Maria (Univ. Valenza), L’estil literari en el cicle de Cassana d’Enric Valor a partir de l’anàlisi fraseòlogica.

 

En aquesta comunicació, s’abordaran alguns aspectes de l’estil literari en les novel·les del cicle de Cassana d’Enric Valor.  La finalitat que ens proposem és analizzar l’estil literari a partir del conjunt de recursos lingüílstics que empra Valor, a fi d’adequar-se a les distintes situacions discursives que crea en el seu món de ficció.  Aquests recursos poden ser elements univerbals (lèxic) i unitats pluriverbals (fraseologismes), uns i altres formen part de l’estill d’un autor quan sovintegen dins de la seva obra.  De fet, un estudi de freqüèncíes comptabilitzaria les vegades que aquests hi apareixen. Els recursos fraseològics s6n unitats formades per més d’un mot, que poden ser construccions lexicalitzades d’ús general i popular de la llengua (col·locacions, locucions, fórmules i proverbis) o creacions lliures dei propi autor, usades amb una certa recurrència dins de l’obra (estilemes d’autor).  Una anàlisi exhaustiva de la freqüència d’ús d’aquests recursos, de les variacions realitzades i de la funció díscursiva que desenvolupen, ens ajudarà a desvetllar el caràcter entre popular i culte del llenguatge valorià.

 

 

 

CORBERA POU Jaume (Univ. Baleari), Les relacions de Mn. A. M. Alcover amb l’Alguer i la col.laboració algueresa al DCVB.

 

L’any 1901 Mn. A. M. Alcover va escampar la Lletra de Convit a tots els cantons de les terres de parla catalana. La Lletra també arribà a l’Alguer, la ciutat catalana d’ultramar redescoberta els anys 60 del segle anterior per Milà i Fontanals, amb els seus contactes primerencs amb Ignazio Pillito, i Francesc Martorell, amb el seu viatge a Sardenya de 1868; i popularitzada a Catalunya per Eduard Toda amb el seu llibre Un poble catalá d’Italia. L’Alguer. A l’Alguer, pareix que el primer a respondre la Lletra de Convit va ser Antoni Ciuffo, que tot d’una es va interessar per col.laborar al Diccionari d’Alcover; i que després també prengueren contacte amb el canonge mallorquí Joan Pais i Joan Palomba. Ciuffo i Palomba aconseguiren ser convidats al «I Congrés Intenacional de la Llengua Catalana», mentre que Pais, que també ho va demanar, no va rebre la invitació que desitjava del comitè organitzador. Antoni Ciuffo, que, com és ben sabut, no va tornar mai més a l’Alguer després del Congrés, des de Barcelona va mantenir la relació personal amb Alcover, fins que va desaparéixer estranyament de l’escena. Joan Pais va tenir qualque altre contacte amb Mn. Alcover, però la relació entre els dos no s’allargà i aquell no arribà a col.laborar en l’arreplega lexicogràfica del filòleg manacorí. Joan Palomba, en canvi, sí que després del Congrés mantengué una relació llarga  amb n’Alcover, que va hostatjar fins i tot durant l’estada d’aqueix a l’Alguer el juliol de 1913. Palomba va ser el seu principal col.laborador alguerès per a l’Obra del Diccionari, a la qual el 1915 havia aportat, segons Alcover, 12.000 cèdules. Per altra banda, si bé no n’eren naturals, els romanistes italians P. E. Guarnerio i V. Todesco també es relacionaren amb Mn. Alcover a partir del seu interès per la llengua i la literatura de l’Alguer. La realitat, però, de fet, és que, a pesar de les 12.000 cèdules lexicogràfiques de Palomba, la presència algueresa dins el Diccionari Català-Valencià-Balear és mès tost magra: de 2.400 denominacions alguereses que vaig estudiar en la meva recerca per a la tesi doctoral (1991), només 390 (el 17 %) hi són recollides com a tals, i a més amb errors diversos de transcripció, significat, pronúncia i etimologia. En definitiva, les relacions alguereses amb Mn. Antoni Ma. Alcover i l’aportació de la ciutat sardo-catalana a l’empresa lexicogràfica del canonge varen ser menors d’alló que hauria estat desitjable, cosa que va repercutir finalment en la presència poc representativa i poc encertada de l’alguerès dins el DCVB.

 

 

 

COROMINA i POU Eusebi (Univ. Vic), L’article personal  en català, forma idiosincràtica entre les llengues romàniques.

 

Hi ha contemporàniament una certa desorientació entre escriptors, traductors i adaptadors de narrativa literària i cinematogràfica en català sobre la utilització o la supressió de l’article personal davant els noms propis de persona. Efectivament, la partícula en i na, utilitzada avui en part del domini lingüístic català (juntament amb els equivalents el i la o en i la), té les seves arrels en el mateix origen de l’idioma. Si bé en un principi constituïa un títol de cortesia que s’anteposava als noms de persona de tots els estaments de la societat (derivat de domine i domina, respectivament), avui se’n manté l’ús però amb el valor d’un mer article, sense funció actualitzadora (tal com sol fer l’article definit amb els noms comuns), sintàcticament redundant, expletiu. Diverses llengües del nostre entorn han anteposat o encara anteposen de manera residual l’article als noms propis de persona. L’italià, el francès i l’espanyol l’hi anteposen restrictivament en registres no formals d’algunes de les seves varietats territorials; el portuguès i el gallec n’amplien l’ús, sense assolir, però, la freqüència amb què s’empra en català. En general, en aquestes altres llengües aquest ús de l’article va associat a l’esfera familiar, afectiva, emotiva i, fins en algun cas, pot denotar menyspreu; se n’escapa un ús especial, provinent de l’italià (i imitat per altres idiomes), consistent a col·locar l’article davant els cognoms de personatges famosos o il·lustres (Una commedia dal Machiavelli), segurament com a continuació d’un ús llatí d’ille i d’ipse per expressar la notorietat d’una persona. Possiblement pel fet que l’article té o ha tingut en altres llengües veïnes un valor afectiu, emotiu o familiar, en català no s’ha arribat a confegir-ne una teoria prou sòlida i concloent: els gramàtics, filòlegs o lingüistes que se n’han ocupat han assignat en general aquest mateix valor afectiu i familiar a l’article personal i s’han limitat a descriure’n les formes. N’és una mostra, especialment sobre la confusió dels valors i usos de l’article personal en català, la polèmica que s’entaulà entre Joaquim Ruyra i Antoni Rovira i Virgili a través de la premsa del primer terç del segle XX, en la qual també intervingué Pompeu Fabra; i aquesta confusió s’arrossega pràcticament fins avui mateix. Però allò que ja es pot constatar als segles XIX i XX és que en català és universal l’ús de l’article davant els noms propis de persona en els registres no formals (propis de la comunicació espontània, generalment dels contactes humans directes no mediatitzats), sobretot orals però també en l’escriptura amb un cert grau d’espontaneïtat o que recrea l’oralitat. I aquesta anteposició de l’article a un nom propi personal (nom de pila, cognom o sobrenom) no implica necessàriament coneixença, tracte personal o familiaritat amb la persona esmentada (viva, morta, cèlebre, il·lustre, anònima, mereixedora de respecte, catalana, no catalana, etc.). El català i altres llengües coincideixen, això no obstant, a prescindir d’article davant els noms propis de persona en els registres formals (propis de la comunicació elaborada, generalment dels contactes públics i indirectes, mediatitzats especialment per l’escriptura o per la tecnologia). Resta establir quin sistema d’article personal s’imposarà avui, per exemple, en la narrativa literària i cinematogràfica que reprodueix, a través dels diàlegs, la llengua parlada espontània o quotidiana: fonamentalment en i la o bé el i la. També podria ser que l’ús alternatiu d’aquests dos sistemes en una mateixa obra o en diferents obres tingués una funció distintiva quant a graus de formalitat o de variació generacional o territorial.

 

 

 

CORRETGER Montserrat (Univ. Tarragona), La revista Occitània (1905) a través de l’epistolari dels seus directors: Josep Aladern i Prosper Estieu.

 

L’ampli epistolari creuat entre Josep Aladern i Prosper Estieu entre 1903 i 1913 permet seguir amb tot detall l’esperit patriòtic, l’ideal social i la força regeneradora del modernisme literari  que forní la revista OCCITANIA (1905). En aquest sentit, Josep Aladern i Prosper Estieu es consideraven «precursors d’una granda idea nacionala de l’avenir» (carta del 2-XII-1904) i des d’OCCITANIA expandiren el seu projecte de pàtria única. L’interès de la revista prové, especialment, dels assaigs teòrics sobre les qüestions esmentades i de les col·laboracions d’autors catalans i occitans que pretenien difondre: Perbosc, Mistral, Verdaguer, Teodor Llorente, Jozep Ros... i, entre els més joves, Puig i Ferreter, Pérez Jorba, Eugeni d’Ors, Alfons Maseras... L’epistolari és un testimoni viu de la creixença del projecte d’OCCITANIA, d’una banda, i, de l’altra, un relat viu i detallat de la vivència dels fets de 1905 i 1906 pel que fa a la crema del CU-CUT!, de la formació de Solidaritat Catalana i del creixement de l’esperit de lluita nacional enfront de la repressió política i cultural a Catalunya. Tant l’amistat d’aquests dos escriptors com el projecte comú que dugueren a terme fou una de les primeres pedres de la tasca occitanista que en els anys vint s’hauria d’afermar al tombant de la revista OC (1924) des de Tolosa i a partir, també, d’alguns projectes dins l’òrbita d’Expansió Catalana -la plataforma de difusió creada per Joan Estelrich el 1919-, un dels quals fou una altra publicació, la REVUE DE CATALOGNE (1929), editada a Marsella.

 

 

 

CORTés ORTS Carles (Univ. Alicante) e MOLTó SEGUí Ezequiel (Univ. Alicante), L’espai urbà en la literatura catalana contemporània. Nàpols, com a  recurs literari.

 

L’ús de les ciutats com a referent espacial de la literatura és un element que caracteritza bona part de la literatura contemporània. En el cas de la literatura catalana aquest ús és especialment significatiu amb ciutats com París, Roma o Venècia. Nàpols no ha estat una excepció. Els lligams històrics i afectius han provocat que una quantitat considerable d’escriptors en llengua catalana hagen utilitzat aquesta ciutat com a marc de referència en els seus textos. En la nostra comunicació analitzarem alguns precedents antics d’aquestes referències, per destacar especialment l’ús posterior, ja en el segle XX, que hi ha fet autors com Josep Pla, J. Francesc Mira, Josep Piera, entre altres.

 

 

 

DE BENEDETTO Nancy (Univ. di Salerno), Eredità maragalliana nel Comte Arnau di Josep M. de Sagarra.

 

Ci si propone di tornare su alcuni punti dello sviluppo della materia arnaldiana attraverso l’interpretazione del mito su cui Sagarra costruì tra il 1920 e il 1928 un imponente poema di oltre diecimila versi. L’influenza maragallina si manifesta per contrasto nella impossibilità di redenzione dell’eroe, cui Sagarra non concede evoluzione ideologica, né agnizione. La funzione della poesia appare statica, equivalente alla concezione formale del poema. Dal punto di vista formale, infatti, credo che la dipendenza-opposizione a Maragall sia significativamente espressa attraverso l’invariabilità degli endecasillabi a rima consonante, disposti senza divisione strofica in dieci canti. Sagarra risponde probabilmente alla teoria della paraula viva di Maragall. Egli si appropria del valore della parola e lo rende unico tra gli elementi poetici, in una concezione intrascendente, inattuale e conservatrice della poesia.

 

 

 

DELOR MUNS Rosa M. (Barcellona), Pere Gimferrer, “L’agent provocador”.

 

L’any 1979, als seus trenta-tres anys, Pere Gimferrer es trobava en aquella situació vital que Dante va anomenar ab un vers famós: Pere Gimferrer es veia, ell també com el poeta de Flòrencia, perdut en una selva oscura. Això és el que en sintesi i per utilitzar un símil, ens explica en el primer capítol amb una brillant reflexió sobre l’escriptura/lectura que esdevé lùcida teorització sobre la literatura de la modernitat. L’agent provacador, publicat finalment el 1998,  és un llibre de prosa redactat en dos temps, pel març del 1979, quan tenia trenta-tres anys, el va concebre i en va establir l’estructura en forma de capítols i en va redactar els 3 primers (“El fons del problema”, “L’agent provocador” i “El Ritz”). Al cap de 18 anys  -el 1996, i més particularment, el 1997- en va reprendre l’escriptura. El 1997 en va escriure 3 capítols més (“El jove Törless”, “La càmera” i “Els pensaments de Deola”). I quan ja havia donat per acabat el llibre, el 9 de març del 1998, escriu un nou capítol que du per títol “La llengua com a màscara”. Tot i els dos temps d’escriptura, Gimferrer es limita a narrar fets autobiogràfics que arriben fins al 1979. L’agent provocador (1998) està íntimament relacionat amb Marcarada (1996) en la mesura que hi continua la mateixa reflexió sobre el passat compartit amb la seva dona, això és una reflexió profunda i total sobre el desig.

 

 

 

FERRÉ TRILL Xavier (Univ. Tarragona), Relacions catalanoocitanes en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili a través de la revista OC (1924). 

 

La revista OC, fundada el 1924 a Tolosa del Llenguadoc pel doctor Ismaël Girard i per Antoni Rovira i Virgili, fou una pedra fonamental de la resistència contra la Dictadura de Primo de Rivera i un aglutinador del grup de catalans residents a Occitània o relacionats amb Tolosa durant aquest primer exili català.

La revista fou un fogar cultural de primer ordre, sempre sota la idea nacional catalana. Rovira i Virgili i altres personalitats de la cultura del moment, com J.V. Foix, Josep Carbonell, Leandre Cervera i  Josep Estelrich, mantingueren correspondència en els anys vint amb Ismaël Girard i amb d’altres occitans relacionats amb la revista i amb l’ideal occitanista. L’objecte de la comunicació és mostrar les relacions catalanooccitanes a través del pensament de Rovira i Virgili vehiculat dins la revista OC, sempre tenint en compte el context de fundació d’Acció Catalana que, als inicis de la Dictadura de Primo de Rivera, va tenir en aquest òrgan d’expressió una via de propagació de l’deal de la catalanitat, com ho feren també empreses com Expansió Catalana. Palesar, doncs, text i context – en el cas d’aquest setmanari- és la finalitat d’aquesta comunicació.

 

 

 

GAVAGNIN CAPOGGIANI Gabriella (Univ. Barcellona), Evoluzione delle strategie traduttive di Sagarra nella versione dell’Inferno.

 

Il lavoro si propone di analizzare i criteri che ispirano la prima stesura della traduzione sagarriana dell’Inferno di Dante, apparsa periodicamente sulla “Veu de Catalunya” alla vigilia della Guerra Civile, e di confrontarli, alla luce delle varianti riscontrate, con quelli della stesura definitiva pubblicata in volume all’inizio degli anni 50.

 

 

 

Gómez Oliver Valentí (Univ. Roma 3),  Brossa: dal xiuxiveig a la paraula.

 

 

 

LLANAS Manuel (Univ. Vic), D’Almirall a Gaziel: escriptors catalans a Itàlia.

 

La comunicació pretén resseguir les aportacions al coneixement d’Itàlia per part d’una sèrie d’escriptors (V. Almirall, S. Rusiñol, A. Casas i Gaziel) que, a partir de finals del segle XIX, hi han viatjat. Es tracta de condensar les visions de cadascun i tot seguit contrastar-les, incidint en els aspectes testimonials i ideològics i, al capdavall, en allò que esperen trobar-hi i en el que efectivament hi troben. Els textos presos en consideració daten de 1890, 1921, 1927 i 1962.

 

 

 

LLOMBART Maria (Parigi), La projecció de les activitats culturals  catalanes a les publicacions dels exiliats de França (1939-1950): la “Revista de Catalunya” i “Foc Nou”.

 

Acabada la Guerra Civil espanyola, milers de catalans von travessar la frontera pirinenca fugint de la repressio del nou regim franquista.  Un cop a l’exili, i des de la seva condició de refugiats polítics, ben aviat van engegar un projecte de reconstrucció nacional, que havia de ser no només política sino també cultural.  Per dur a terme aquesta tasca, calia utilitzar tots els mitjans al seu abast: publicacions periòdiques, casals populars, editorials. La «Revista de Catalunya» i «Foc Nou» són les dues primeres revistes de caràcter cultural publicades des de l’exili català a França.  El primer número de la «Revista de Catalunya» va sortir a París el desembre de 1939, mentre que el primer exemplar de «Foc Nou» no va aparèixer fins setembre de 1944, a Tolouse. Ambdues revistes van comptar en bona part amb els mateixos col.Iaboradors i coincidiren en la seva proposta de ser una eina al servei de la cultura catolana i d’actuar com a pol d’unió de tots els catalans que es trobaven fora de Catalunya. És en aquest context que em proposo analizzar la projecció que tant la «Revista de Catalunya» com ‘Foc Nou’ oferien de les activitats culturals catalanes a l’exili, tant en la seva vesant popular com en aquella literària o artistica, en els primers anys de l’exili català.  Amb això, s’inclou l’anàlisi de la informació referent a les publicacions fetes des de l’exili i de les diverses activitats organitzades pels centres i casals catalans a França. L’objectiu és mostrar no només com aquestes publicacions són el reflex de l’activitot intel.Iectual i artística dels catalans a l’exili, sinó també el seu paper en tant que agents generadors de cultura i promotors d’aquesta.

 

 

 

LUNA BATLLE Xavier (Univ. Barcelona Bellaterra), Dialectes i llengua literària al començament del segle XX: el cas de Miquel Roger i Crosa (Palamòs 1881-1953).

 

Aquesta comunicació exposarà els resultats de l’estudi de la llengua de Miquel Roger a les primeres novel·les (particularment La Pera de Plata 1905, La ratxada 1907 i Vida triomfant 1911), és a dir, les de l’època prefabriana. Les obres de Roger segueixen una estètica ruralista, sense aportacions literàriament noves, en uns moments en què s’intenta assolir la normalitat en el consum de la literatura (Roger publica a la “Ilustració Catalana” o a la “Biblioteca Popular de L’Avenç”) i s’està gestant la proposta fabriana de llengua literària. Ací ens interessarem en particular pels aspectes dialectals de l’obra de Miquel Roger, que beu indiscutiblement de la parla tradicional autòctona. Aquest interès es projecta sobretot en relació amb el context geogràfic i social en què s’inscriuen les seves narracions, el món dels pescadors de Palamós i el seu entorn, al centre mateix de la zona continental en la qual s’ha conservat fins al segle XX l’article salat. La filologia catalana s’ha sentit poc atreta per Miquel Roger: només dues de les seves obres apareixen en la llista bibliogràfica del Diccionari d’Alcover i Moll; Joan Coromines no el fa constar en les “Indicacions bibliogràfiques” del primer volum del seu diccionari. Però l’interès lingüístic de Miquel Roger és evident: de vegades ofereix l’única citació literària per a un mot a l’Alcover-Moll, com ara en el cas de llisquet ´pestell´ (que el presenta com a exclusivament empordanès i que Fabra accepta al seu diccionari). D’altres mots també geogràficament restringits usats per Roger no apareixen als diccionaris normatius (el Fabra, el DIEC): messicar ‘mercadejar’, bromejar ‘llençar esquer al mar’, crétua ‘escletxa’,  fer marso ‘no pescar res’, salinc ‘salabror’.

 

 

 

MARTÍNEZ-GIL Victor (Univ. Barcellona Bellaterra), 1969: la generació de la T.V.?

 

La comunicació vol analitzar, a partir del buidatge de diferents publicacions (Serra d’Or, Destino), la manera com la crítica va rebre i interpretar l’aparició dels nous escriptors catalans de finals dels anys 60. Moltes de les idees que la crítica va posar en circulació es poden ja relacionar amb la crisi de valors i l’evolució tecnològica i artística de les societats postindustrials.

 

 

 

MASSIP Francesc (Univ. Tarragona), Panorama del teatre català a la fi del segon mil·lenari

 

L’activitat teatral, històricament auspiciada per les institucions i els poders establerts, ateny de vegades els més interessants nivells creatius quan es troba al marge dels recolzaments oficials i ha de desenvolupar-se en un context advers, que sens dubte fa més difícil i més incerta la producció escènica, però també la fa infinitament més lliure. Alguna cosa d’això ha passat amb el teatre català contemporani, que la dictadura de Franco va constrènyer a les catacombes de la marginalitat. Però precisament aquests anys clandestins van ser el planter de la realitat actual, en què el teatre català duu a terme la pràctica espectacular més interessant, variada i innovadora de l’àrea ibèrica.

Les companyies. Els grups catalans més destacats i de major ressò mundial, consolidats amb l’empenta de la nova espectacularitat dels 80 i dels 90, busquen la participació o la nova imbricació de l’audiència en la producció de l’espectacle, per tal de defugir el valor purament cultural del teatre i provar de ressituar-lo en el lloc essencial de les col·lectivitats. Són grups que rarament treballen amb textos dramàtics, sinó que protagonitzen autèntics esdeveniments espectaculars en què la materialitat teatral (escenografia, il·luminació, gest, música i so, maquinària, etc.) adquireix un protagonisme que sovint sobrepassa la intenció narrativa.

Ens referim, sobretot, a La Fura dels Baus i Els Comediants. Els Comediants es caracteritzen per la seva recreació de la mediterranitat festiva, basada en una tradició autòctona de llarga alenada, la festa popular d’arrel medieval, en què combinen el mim, el clown, el teatre de titelles, l’acrobàcia, el teatre d’objectes o les màscares amb mètodes procedents de la commedia dell’arte i del teatre de carrer, i en què no existeixen limitacions ni d’espai (qualsevol lloc pot servir com a escenari), ni d’argument (qualsevol element pot ser dramatitzat) ni de llenguatge expressiu.

Els autors. Després d’uns anys de sequera dramatúrgica, des de mitjans de la dècada dels 80 s’assiteix a l’emergència d’una nova fesomia d’autor teatral; un autor que pateja l’escenari i que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle, sovint desdoblant-se d’intèrpret o de director. Implicació que, lògicament, ha transformat l’escriptura teatral, que d’una banda s’ha alliberat de convencions inercials i d’altra ha posat en qüestió els procediments a l’ús (diàleg, coordenades tempo-espacials, conflicte, personatge, etc.). El retorn a la centralitat (parcial) del text dramàtic ha passat per un alambí rigorós, per un procés d’essencialització i deconstrucció del llenguatge i de les estratègies textuals tradicionals. L’exemple més significatiu, per la seva producció i projecció exterior, és Sergi Belbel (1963), en aquests moments l’autor català -i hispànic- viu més representat a Europa, amb deu obres, d’un total de setze, traduïdes a diversos idiomes. Els seus primers textos daten de 1985 i d’ençà la seva ascensió ha estat meteòrica. Des de les primeres peces, en què la influència de Samuel Beckett i del minimalisme es va traduir en uns productes abstractes i essencialitzats, Belbel ha progressat cap a la reproducció «realista» del nostre imaginari audiovisual. La seva estètica ha tendit cap a una «americanització» de les imatges i les situacions (la influència de Mamet ha estat definitiva), en la línia d’investigar la violència oculta en les nostres actituds i en les nostres accions quotidianes.Ironia i humor són els instruments bàsics de Belbel per enfrontar-se al present, a una realitat inexorablement fragmentada i fragmentària. Belbel, juntament amb tants d’altres joves dramaturgs catalans d’avui com Jordi Sánchez, Roger Bernat, David Plana o Beth Escudé, utilitzen l’humor com una forma d’investigació. D’una banda, presenten els aspectes còmics de la realitat com a antídot contra l’angoixa de viure; i seguidament s’afanyen a presentar el costat dolorós d’aquesta mateixa realitat.

Els espais teatrals a Barcelona. Una guia crítica. La dècada dels noranta ha suposat l’emergència i consolidació a Barcelona, i en català, del teatre comercial, un fenòmen nou i sense precedents que ha estat possible gràcies a la creació d’empreses privades de producció i exhibició teatral i a la bona resposta d’un públic molt diversificat. Ara bé, l’edifici emblemàtic de Les Rambles, el cor de la ciutat, és, sens dubte, el Liceu (1847), el primer i més important teatre líric de la Península Ibèrica que recentment ha renascut de les seves cendres, cinc anys i mig després d’haver estat devastat pel foc (1994),  convertit ara en un teatre públic. La placa commemorativa de la reconstrucció (que ha costat gairebé 18.000 milions de pessetes) diu: «La voluntat de molts ha fet el Liceu de tots» i apareixen els 8.000 noms de les persones que hi han col·laborat. El que era sens dubte el símbol cultural de la burgesia catalana, ha esdevingut símbol d’identitat de Barcelona, d’aquí la calorosa resposta, l’entusiasme i l’empenta que han permès la ràpida reconstrucció. Un teatre de major importància històrica com La Fenice (1796) veneciana, encara està esperant que es decideixi refer, encallats els projectes en els tribunals. Durant la dècada dels noranta, i gràcies a la diversificació del públic i l’augment de la demanda que ha experimentat Barcelona, així com la proliferació de companyies en actiu, van nèixer les Sales Alternatives, on es couen les iniciatives més experimentals, normalment de petit format i mitjans modestos. Pel que fa als teatres públics, el 1997 es va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, un edifici de nova planta que ha costat 8.000 milions de pessetes, amb un equipament escènic excepcional però amb un disseny arquitectònic molt discutible, obra del polèmic Bofill. A les faldes del Montjuïc s’està construint l’altre gran projecte institucional de Barcelona: la Ciutat del Teatre.

 

 

 

MESEGUER PALLARéS Lluís Bartomeu (Univ. Castelló de la Plana), Poesia i espectacle. Aspectes de l’obra de Joan Brossa. 

 

Els estudis de referència sobre l’obra de Joan Brossa solen subratllar, com a marques unificadores de la seua ingent i diversa obra, les següents: la concepció de la imatge com a element essencial de la construcció poètica, la recepció de la col.laboració entre diversos llenguatges pròpia de les avantguardes dels anys vint i trenta, la convicció sobre el valor social i nacional de les metàfores i les imatges, la tendència a concebre l’acció i l’evolució com a constants invariables de la modernitat, o la defensa de la relació entre creació poètica i vida quotidiana. De tota manera, tots aquests trets -que, parcialment, encara manquen d’estudis d’aprofundiment- coincideixen a formar part d’una relació fonamental en el conjunt de l’obra de Brossa i, singularment, dels volums de Poesia escènica: la que s’estableix entre poesia i espectacle. El primer punt de trobada de l’ús del llenguatge verbal segons ambdós procediments és el de la visualitat; i així, cap sector de l’obra de l’autor de Poesia rasa es pot separar de la seua relació amb Dau al set, amb Miró o amb Tàpies. A més, el diàleg entre ambdós gèneres -incloent-hi el cinema en la noció d’espectacle- forma part de l’educació estètica de Brossa: el surrealisme i altres propostes anteriors o coetànies. I finalment, la síntesi entre imatge poètica i imatge espectacular funciona com una de les constants del llenguatge de l’autor. La comunicació provarà de relacionar procediments concrets d’aquesta síntesi en diversos textos de Brossa, i en altres autors anteriors i posteriors. I tindrà en compte, en l’anàlisi, plantejaments d’estudis sobre l’autor; siguin del propi poeta, o siguin de Bordons, Cabral, Terry, Coca, Vallès, Molas, Permanyer, Gallén,Pérez Muntaner, o altres.

 

 

 

Morvay Karoly (Univ. Budapest), Problemes de fraseologia i frasegrafia catalanes.

 

La fraseologia catalana ha fet grans progressos els darrers anys, però ens deu encara - entre d’altres - l’anàlisi detinguda de la problemàtica del tractament lexicogràfic de les unitats fraseològiques (UFs). No és d’estranyar, doncs, que la pràctica fraseogràfica deixi molt de desitjar i que falti un veritable diccionari fraseològic català. La redacció d’un tal diccionari hauria de ser, al meu parer, una de les tasques primordials de la lexicografia catalana. En la meva contribució em proposo examinar les característiques de les comparacions fraseològiques, els seus lligams amb diferents tipus de combinacions de paraules no fraseologitzades i les conseqüències fraseogràfiques i fraseodidàctiques dels trets presentats. Fenòmens com les comparacions, les fórmules d’analogia (anomenades també locucions elatives, expressions hiperbòliques, ponderatives, etc.) i les combinacions no habitualitzades amb sentit metafòric són sovint difícilment separables l’una de l’altra en la descripció lexicogràfica. Cf. exemples com: <u. p.> és (com) una llima; <u. p.> està feta una sopa - <u. p.> va / està mullada / molla com una sopa; <u. p.> és / sembla una cotorra - <u. p.> és com una cotorra / un lloro, <u. p.> xerra més que una cotorra / un lloro). Per això els lexicògrafs sovint intenten d’incorporar aquestes estructures als significats bàsics del mot. Per ex. María Moliner en el seu Diccionario de uso del español diu que la paraula cotorra «s’aplica com a nom qualificatiu o com a terme de comparació a una persona molt xerraire». El Diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia Catalana ens informa del significat figurat del mot relámpago de la manera següent: fig (cosa muy rápida) llampec. Al Diccionari català-castellà de la mateixa editorial sota l’entrada llampec trobem: fig (manifestació sobtada, passatgera) destello, chispa. Una mica més avall apareix també la comparació: com un llampec (com un llamp) como un rayo (o una flecha). Una altra dificultat per a la descripció lexicogràfica significa la variació formal que pot aparèixer en el si de la comparació fraseològica. És ben conegut, però als diccionaris no sempre és documentat, el fet que una comparació pot revestir diferents formes, per ex.:  com un llamp / llampec, igual que un llamp / llampec; <u. p.> és (com) una cotorra, o, <u. p.> xerra més que una cotorra. Per a la fraseodidàctica seria molt important recalcar també una altra mena de variació: quan la comparació es refereix a vàries persones pot haver-hi un canvi: <u. p.> és com una cotorra - són com cotorres; <u. p.> (està) vermella com una gamba - <persones> (estan) vermelles com una gamba / com unes gambes. El comportament de les comparacions en les quals l’article definit es pot substituir per l’indefinit: <u. c.> és dolça com l’arrop / un arrop, o de les que són distingides formalment per la presència de l’article en una de les variants i la seva falta en l’altra: <persones> moren / cauen com mosques / com (les) mosques - necessita encara un examen aprofundit. Comparacions com <u.c.> és dolça com l’arrop / un arrop ens han de recordar també que en l’ensenyament, i molt especialment tractant-se d’alumnes amb llengua materna en la qual no existeix gènere gramatical (com és l’hongarès), cal cridar també l’atenció sobre la obligatorietat de la concordança en certs casos: net / neta com una patena, nets / netes com patenes; negre / negra com un tió, negres com tions. El desenvolupament de la fraseologia - segons diferents autors - pot, i hauria, contribuir al desenvolupament de la fraseografia i a l’inrevés. L’anàlisi de la variació formal de les comparacions fraseològiques, sobretot si és basada en exemples trets d’un corpus fraseològic extens, pot ser-ne un bon exemple.

 

 

 

Pinyol TORRENTS Ramon (Univ.Vic), La recepció de la literatura italiana a Catalunya en el darrer terç del segle XIX. 

 

La recepció de la literatura italiana a Catalunya durant el darrer terç del segle XIX, si ens cenyim a les traduccions al català publicades, fou pobra i fragmentària. És clar, però, que tant els escriptors com les capes més cultes llegien traduccions en castellà i que, en llur majoria, podien llegir l’italià sense gaires dificultats. En tot cas, és innegable que, atenent el nombre considerable de versions catalanes de textos francesos, anglesos o alemanys que hi hagué en aquest període, l’interès per la literatura italiana sembla més aviat escàs. Una situació, tanmateix, que farà un tomb notable amb el Modernisme, que traduirà no sols autors italians coetanis sinó també clàssics medievals i moderns. La present comunicació pretén de fer un inventari, comentat i tan exhaustiu com sigui possible, de les traduccions de literatura italiana al català aparegudes tant en format de llibre com en la premsa d’aquesta època. Justament aquest inventari permet de veure l’important salt qualitatiu i quantitatiu que es produí amb la irrupció del Modernisme pel que fa a la valoració de la literatura italiana a Catalunya.

 

 

 

RIPA Valentina (IUO Napoli), Riflessioni su Laura a la ciutat dels sants.

 

La mia comunicazione verterà in particolare sul personaggio di Laura e sul suo rapporto con la sfera della sessualità; intendo studiare il ruolo che tale aspetto e le sue trasformazioni ricoprono nel testo e le strategie tecniche e stilistiche a cui l’autore fa ricorso per illustrarlo. All’interno di tale discorso, metterò in luce le similitudini tra il romanzo catalano e L’Esclusa di Pirandello e considererò alcune relazioni di intertestualità (in particolare tra Laura a la ciutat dels sants e Amour, terre inconnue, di Martin Maurice, tradotto da Llor in quegli stessi anni, nonché, nei limiti della funzionalità rispetto alla mia analisi, del romanzo di Llor con la tradizione bovarista). Metterò in risalto ciò che Laura cerca dall’amore e dalla vita e come il suo fascino, ma forse anche la sua debolezza – e poco incisivo appariva il personaggio agli occhi di qualche critico contemporaneo come l’assai ostile “Càrmides” - derivi dalla coesistenza in lei di slanci romantici e di limitazioni razionali che si impongono senza grosso sforzo e che derivano da una formazione cattolica piuttosto forte e serena, ma anche dal fatto che l’autore tratta le sue disillusioni come uscite dalla realtà fantasmatica e sia pur brevi immissioni nel mondo reale, con il suo bagaglio di convenzioni pur sempre funzionali. Nella mia trattazione terrò presenti i riferimenti intratestuali al “Kempis” e a La Princesse de Clèves e la proclamata predilezione di Llor per i classici e i moralisti francesi, mentre, come studi critici, farò riferimento almeno alla bibliografia su Llor e ai saggi di Biruté Ciplijskauté sull’adulterio nel romanzo realista e di Georges Poulet su Madame Bovary.

 

 

 

SÁNCHEZ RODRIGO Lourdes (Univ. Granada), Joan Vinyoli i la poesia social dels anys 60 a Catalunya.

 

La ponent, tractarà d’explicar la relació –si és que n’hi va haver- que Joan Vinyoli, a partir dels anys 60, va tenir amb la poesia social-realista. Després d’exposar la dificultat a què el poeta va arribar per expressar-se poèticament, mitjançant un procès d’interiorització per tal de començar una vida poètica sense lligams a realitats exteriors i, quan va adonar-se que això era impossible, perquè arribava a la constatació de què el procés poètic que havia encetat no servia per dir la Poesia, Joan Vinyoli va proposar-se incrustrar-se a la vida. És aleshores, l’any 1963, quan va escriure el llibre Realitats 2. A la comunicació intentarem veure, d’una banda, el procés d’apropament vinyolià al realisme i com la poesia s’omplia de quotidianitat, en el llenguatge, en el marc, en els personatges i en les circunstàncies que l’envoltaven, en un intent de descobrir, en la realitat que l’encercleva, el camí que calia per arribar fins al Cant poètic. Però, d’altra banda, hem tingut en compte una cosa fonamental, i és que a Vinyoli no li interessà parlar de la realitat històrica que en aquells anys volia remoure les estructures establertes, sinó que el que ell es proposà va ser escriure sobre el seu temps, però el seu personal. És a dir, tenia clar que parlava del seu món i no del món dels altres. A la comunicació analitzarem aquesta singular lectura poètica vinyoliana de les idees realistes de l’època i la relació que va establir ab la poesia catalana del moment, així com també de tot el seguit de crítiques que va aixecar entre les files literàries més ortodoxes dels seu temps, que van dubtar sempre del pretés realisme d’aquesta poètica amb la consegüent exclusió del panorama de les lletres catalanes  de Joan Vinyoli fins a ben entrada la dècada dels anys 70, quan es va produir un canvi a la jove poesia del Principat cansada de poesia social.

 

 

 

SUÑER GRATACÓS Avelina (Univ. di Girona), Un exemple de gramaticalització en català: de partici a locució prepositiva. 

 

Els processos de gramaticalització han anat enriquint el cabdal d’elements de relació com preposicions i conjuncions en detriment del lèxic. Al costat de partícules com de, a, per, si o com, simples marcadors de funcions gramaticals o de subordinació, podem trobar locucions que poden expressar relacions gramaticals similars. Ens referim a posat que, vist que, deixant de banda que, tret que/de, llevat que/de, excepte que, entre molts altres. En aquest estudi esbrinarem l’origen històric d’aquestes construccions, antics ablatius absoluts o concertats que, en perdre la concordança i, lligat a això, certes propietats sintàctiques, han passat a tenir una funció gramatical similar a les preposicions o conjuncions simples. Veurem també que algunes d’aquestes locucions en funció de nexes de subordinació s’han especialitzat en introduir valors lligats amb una noció d’anterioritat com causa, condició o concessivitat, valors que són hereus de la interpretació perfectiva de l’antiga construcció absoluta de la que deriven.

 

 

 

TOSO Fiorenzo (Genova), La grammatica catalana di Gaetano Frisoni (1912).

 

La comunicazione intende illustrare gli aspetti strutturali e formali dell’opera di Gaetano Frisoni, Grammatica, esercizi pratici e dizionario della lingua catalana, pubblicata nel 1912 nella popolare collana dei manuali Hoepli, a pochi anni dall’inizio dell’attività normalizzatrice dell’IEC e dalla celebrazione del Congrès de la llengua. Se l’iniziativa non va disgiunta dall’interesse editoriale per le “rinascenze” neolatine in atto (ancora Hoepli pubblicherà nel 1914 la Grammatica provenzale. Lingua moderna di Emmanuel Portal), non va neppure dimenticata la figura dell’autore, impegnato sia sul fronte dell’ispanistica (del Frisoni è il noto Dizionario moderno italiano-spagnuolo e spagnuolo italiano, sempre del 1912), sia su quello della divulgazione linguistica, sia, ancora, nel campo della lessicografia dialettale, che illustrò con un Dizionario genovese-italiano e italiano-genovese, che riflette a sua volta un interesse significativo per i processi di rilancio delle specificità linguistiche regionali sul modello della Renaixensa catalana. L’esame della Grammatica catalana offre quindi lo spunto per una riflessione più ampia sulla percezione in Italia del movimento culturale e letterario che conoscerà particolare sviluppo in Catalogna tra Otto e Novecento.

 

 

 

VILELLA Eduard (Univ. Barcellona Bellaterra), Sobre un vers de Dante a les Elegies de Bierville.

 

Frederic-Pau Verrié ja havia fet notar el ressò dantesc evident d’un dels versos de la novena Elegia de Bierville. En ell es condensa el discurs de caràcter ètic, cívic i polític d’aquest poema, bastit a partir de la referència hel·lènica, en la famosa terzina del cant XXVI, 118-120 de l’Inferno. La figura d’Ulisses i la seva projecció concreta com a emblema de virtut humana esdevenen peça central de l’afirmació de la dignitat individual davant l’ombra animalesca generada per la tirania política. El fet que el calc sigui transparent, en aquest sentit, ofereix interessants possibilitats de comentari per l’ús particular que Riba fa de la imatge més aviat ambigua i no canònicament homèrica transmesa en el text de Dante. Es tracta així d’un inserir-se de manera molt personal en l’elaboració secular del mite d’Ulisses partint de la petja de Dante i d’acord amb coordenades històriques no gaire allunyades de les que portarien Primo Levi anys després a donar a la mateixa terzina una perspectiva ben pròxima al text ribià.

 

 

 

ZIMMERMANN Marie-Claire (Univ. Parigi), Vers i frase a l’obra poètica de Pere Gimferrer: unitat i evoluciò de l’enunciació.

 

La poesia de Pere Gimferrer privilegia molt clarament el vers, això des del recull de 1970. Els miralls, però en un primer moment predomina la polimetria, coincidint la varietat del versos amb la construcció d’un locutor metalingüístic. Sorgeix a poc a poc i de manera puntual, la isometria, afirmant-se plenament en el sonets de La llum (1992) i amb els octosíl.labs de Mascarada (1996). El locutor isomètric s’enriqueix encara, entre lirisme i metallenguatge, perquè en el marc rigoròs de la métrica, s’institueix una relació molt complexa entre el vers i la frase. S’hauran d’analitzar: la posició del locutor en el poema, la renovació del ritme gràcies a la situació dels accents, el nou valor de les figures. Però, a través d’aquesta diversificació poètica, s’observaran la continuitat de la creació gimferriana (mites i motius) i la tensió d’una recerca dintre de la llengua catalana, la qual permet una profunda renovació de la poesia contemporània.